Comentari de Jordi Berrio

Comentari de Jordi Berrio sobre l'exposició "A través del Mirall" en el Col·legi d'Aparelladors de Mataró

L’OBRA DE VICTÒRIA PUJADAS: UN REFLEX CRÍTIC DE LA SOCIETAT ACTUAL.

He entrat en contacte amb l’obra de Victòria Pujadas molt recentment; de fet, només des de fa uns dies. D’antuvi, he de dir que la plàstica contemporània normalment no desperta el meu interès. La majoria de les vegades, la trobo fora de la sensibilitat estètica que domina la nostra època. Tot seguit haig de dir, però, que les obres que Victòria exposa en el Col·legi d’Aparelladors de Mataró no solsament em van causar una impressió agradable, sinó que em van fer pensar. A continuació exposo algunes de les idees que m’han suggerit les fotografies plenes de pinzellades amb intenció.

He pogut comprovar, que molts crítics parlen de joc, com si l’autora jugués amb les formes. No hi estic d’acord o, millor, no hi estic del tot d’acord. És evident que en l’obra madura d’aquesta pintora jove, -no sé l’edat que té, però és jove- hi ha un joc o més d’un, car només els éssers intel·ligents saben jugar; però, en aquest cas, hi ha més coses i més significatives que intentaré resumir.

Crec que la Victòria Pujadas, amb la seva plàstica, fa que siguin manifestes algunes de les característiques del món actual. Per tant, amb les seves imatges ens descobreix un món submergit sota les aparences. Estem immersos en l’efímer. Res no es construeix perquè duri. Tots els objectes que ens envolten, que utilitzem, que saturen la nostra capacitat perceptiva, estan fets per a satisfer necessitats molt puntuals. En realitat. només se’ls destina a complir una finalitat instrumental. Després, ja no interessen, són oblidats i destruïts. No hi ha uns mals endreços o unes golfes on es servin els objectes obsolets, tret d’algun museu escadusser. Vivim immersos en el present: oblidem el passat i no projectem el futur. El temps de les utopies ha finit.

L’exemple més palpable d’aquest fenomen ens el proporciona la publicitat. Els cartells, les imatges de tot tipus i també les paraules, tenen una curta vida i serveixen pel què serveixen; nogensmenys contenen molta més profunditat de la que pensen els qui els utilitzen. I precisament això és el que ha descobert la Victòria Pujades. Rescata de l’oblit, del no res imatges publicitàries; unes figures, uns colors que han perdut llur significat original i els hi proporciona unes noves dimensions semàntiques. L’artista en aquest cas, és un creador de noves vides, és un demiürg femení que, emportada per la passió, crea un conjunt de significats nous que fan reviure les imatges obsoletes.

Victòria Pujades treballa amb l’espai, com tot artista, i amb el temps en realitzar la seva obra vivificant. Llavors, les imatges que havien estat oblidades, en adquirir nous significats i en radicalitzar la seva categoria estètica, tindran una vigència indeterminada. El treball que fa l’artista sobre el temps constitueix una dimensió important que impulsa les emocions estètiques.

A partir de les seves obres, si tinguéssim la capacitat interpretativa suficient podríem esbrinar el món interior de l’artista, però això seria un sacrilegi, una obscenitat,

Jordi Berrio

Doctor en Filosofia,

professor de Teoria de la Comunicació

de la Universitat Autònoma de Barcelona