La pràctica artística neix d’una atenció sostinguda al món.
Abans de la forma, hi ha la mirada; abans del gest,
el silenci.
Aprendre a aturar-se, a habitar el temps lent
on les coses deixen de ser útils i comencen a ser
presents.
Contemplar el record, pensar l’espai, sentir el temps.
En jo recordo és present el record no es arxiu, és esdeveniment. El passat
no reapareix com a còpia fidel, sinó com a presència actualitzada en la
consciència.
Abandono la idea d’obra com a resolució definitiva per entendre-la com a
estat provisional dins d’un flux.
L’obra com l’espai visible d’alguna cosa que és fora d’ella.
L’exposició recull una Col·lecció de Contemplacions que no s’articula com
un conjunt de resultats tancats, sinó com un rastre de transformacions
perceptives. Allò que s’hi mostra no és només una forma acabada, sinó el
desplaçament de la mirada que l’ha fet possible.
L’experiència m’ha permès comprendre com els materials és reorganitzen
en un mecanisme autònom i actuen com a catalitzadors per noves
propostes.
En conjunt, l’exposició no ofereix un relat conclusiu, sinó un espai de
presència activa.
Cada contemplació és una forma: resultat provisional d’un procés obert,
evidència d’una mirada que ha canviat i una invitació a continuar
transformant-se.
I tot en un intent per capturar l’energia d’un instant.
Espai Arts Visuals.- Jo recordo és present
Contemplació nº1.- El paper de les formigues
Col·leccionar contemplacions En un context marcat per l’acceleració constant, la contemplació es planteja com un
gest de resistència.
Alentir i observar no només modifica el ritme, sinó que activa noves formes de percepció
i comprensió.
El projecte parteix de l’acte de contemplar com una pràctica que dissol la distància entre
subjecte i objecte, generant una relació transformadora. Allò observat no és fix: es veu
alterat per l’atenció que rep.
Amb una intervenció física mínima, el treball es desenvolupa a partir d’una atenció
sostinguda que permet que la peça es configuri progressivament. La contemplació, lluny
de ser passiva, esdevé una forma d’acció que reestructura el procés i activa noves
condicions en l’obra.
vista parcial expo
Contemplació nº4 -Paisatge mentals
Sèrie de dibuixos a tinta.
inauguració i visites guiades
inauguració i visites guiades
El paper de les formigues
-
Contemplació nº1
Un petit paper perdut d'una magdalena en un jardí acaba esculpit per les
formigues en un ordre perfecte.
Contemplar l' acció d' una formiga en un paper de magdalena com un
paisatge en primer pla que desprèn l' aire d’ un ordre ocult. Rastres provocats per la força del sobreviure que m’acondueixen d'una
ullada a tenir/sentir l'ànim per veure el que no es veu, que es veu. Un paper, un insecte, un cercle mossegat, un caos que crea un ritme
compositiu hipnòtic i que sembla proposar-nos, en veu baixa; parar, mirar,
contemplar, convidant-nos a sortir de l’egocentrisme en què ens movem. Les formes esdevenen contorns, símbols, textures, patrons, formes
biomòrfiques, i en un rampell per assolir la comprensió del panorama
incorporo números -la seqüència Fibonacci- en un acte de col·lapse
imaginatiu que dona com a resultat una acció poètica. D'una ullada i amb un respir miro com giren i per l'efecte del meu defecte
d'embadalir-me amb el pensament a coll, construeixo amb el seu paper la
meva obra sent la seva. El seu paper és també el nostre.
Instal.lació.- el paper de les formigues Set papers de magdalena menjats per les formigues
Contemplació nº1 -Set dies
Set dies, set papers de magdalena, intervinguts per les formigues durant 24 hores.
Papers de magdalena originals i fotografies amb dibuix a tinta més números de
Fibonacci.
Contemplació nº3 -Les coses passen; les coses es fan soles. No perquè el món sigui indiferent a nosaltres,
sinó perquè la realitat té un ritme propi, una trama de causes, relacions i processos que
es desplega més enllà de la nostra voluntat.
Creiem sovint que tot depèn del nostre control, però la major part del que existeix no
espera la nostra decisió. Els esdeveniments apareixen quan les condicions es troben,
quan els fils invisibles que uneixen les coses es tensen i es reconeixen. Llavors,
simplement, passen. I en passar, sembla que es facin soles.
Això no vol dir que nosaltres no hi siguem.
La nostra consciència observa, interpreta,
intervé, però és només una força dins del conjunt. Quan intentem dominar el flux,
apareix la fricció; quan aprenem a veure’l, a comprendre’l i a situar-nos-hi, la realitat es
desplega amb una claredat inesperada.
Hi ha moments en què els esdeveniments troben el seu lloc sense esforç: una paraula
arriba, una decisió madura, una forma apareix. No és absència d’acció, sinó
coincidència amb el moviment del món.
Així, entre l’atenció i el deixar fer, entre l’acció
i l’obertura, la realitat continua desplegant-se. I nosaltres, en el millor dels casos, hi
participem sense impedir-la.
Les coses es fan soles acrílic.- sobre paper 300x150
Contemplació nº5 -In(conscient)
T. Mixta sobre fusta 180x100 T.mixta sobre fusta.
Contemplació nº 7 -L’efecte del defecte Pintura daurada sedimentada sobre bastidor en fusta, imant, pintura acrílica i grafit
daurat.
Conseqüència de deixar un pot de pintura daurada mal tancat. L’acció de l’aire i el pas
del temps han generat un petit objecte escultòric: la pintura s’ha sedimentat fins a
formar una pedra-pintura.
A partir de l’observació d’aquest residu, el trasllado a un suport clàssic —un bastidor de
fusta— convertint-lo en una quadre. La peça, sostinguda per dos imants sobre un fons
uniforme, pot desplaçar-se i adoptar diferents posicions, activant una acció
contemplativa en present continu.
A la part inferior del quadre apareix la seqüència de Fibonacci, introduïda com una
llicència poètica que apunta cap a la idea d’una harmonia natural latent.
Contemplació nº7 l'efecte del defecte Pintura acrílica sobre bastidor en fusta,i sediment de pintura amb imant
Contemplació nº6 -Entre un pensament i un altre
Pintura acrílica sobre bastidor en fusta, imant i dibuix a tinta.
Contemplació nº 11 –Trenta vuit respiracions
T. Mixta sobre paper carbó
La pràctica artística neix d’una atenció sostinguda al món. Abans de la forma, hi ha la mirada; abans del gest, el silenci. Aprendre a aturar-se, a habitar el temps lent on les coses deixen de ser útils i comencen a ser presents.
Contemplar el record, pensar l’espai, sentir el temps.
En jo recordo és present el record no es arxiu, és esdeveniment. El passat
no reapareix com a còpia fidel, sinó com a presència actualitzada en la
consciència.
Abandono la idea d’obra com a resolució definitiva per entendre-la com a
estat provisional dins d’un flux.
L’obra com l’espai visible d’alguna cosa que és fora d’ella.
L’exposició recull una Col·lecció de Contemplacions que no s’articula com
un conjunt de resultats tancats, sinó com un rastre de transformacions
perceptives. Allò que s’hi mostra no és només una forma acabada, sinó el
desplaçament de la mirada que l’ha fet possible.
L’experiència m’ha permès comprendre com els materials és reorganitzen
en un mecanisme autònom i actuen com a catalitzadors per noves
propostes.
En conjunt, l’exposició no ofereix un relat conclusiu, sinó un espai de
presència activa.
Cada contemplació és una forma: resultat provisional d’un procés obert,
evidència d’una mirada que ha canviat i una invitació a continuar
transformant-se.
I tot en un intent per capturar l’energia d’un instant.
Contemplació nº3 -Les coses passen; les coses es fan soles. No perquè el món sigui indiferent a nosaltres, sinó perquè la realitat té un ritme propi, una trama de causes, relacions i processos que es desplega més enllà de la nostra voluntat.
Creiem sovint que tot depèn del nostre control, però la major part del que existeix no espera la nostra decisió. Els esdeveniments apareixen quan les condicions es troben, quan els fils invisibles que uneixen les coses es tensen i es reconeixen. Llavors, simplement, passen. I en passar, sembla que es facin soles. Això no vol dir que nosaltres no hi siguem.
La nostra consciència observa, interpreta, intervé, però és només una força dins del conjunt. Quan intentem dominar el flux, apareix la fricció; quan aprenem a veure’l, a comprendre’l i a situar-nos-hi, la realitat es desplega amb una claredat inesperada. Hi ha moments en què els esdeveniments troben el seu lloc sense esforç: una paraula arriba, una decisió madura, una forma apareix. No és absència d’acció, sinó coincidència amb el moviment del món.
Així, entre l’atenció i el deixar fer, entre l’acció i l’obertura, la realitat continua desplegant-se. I nosaltres, en el millor dels casos, hi participem sense impedir-la.
Les coses es fan soles acrílic.- sobre paper 300x150
.jpg)
